INTRODUCCIÓ A LA HISTÒRIA DE LYNYRD SKYNYRD

L’aventura de Lynyrd Skynyrd va començar a Jacksonville, Florida, el 1965, quan Gary Rossington, Ronnie Van Zandt y Allen Collins, companys d’escola, van decidir formar una banda. Els tres nois van començar a tocar als clubs i bars de Florida amb noms com: My Backyard, Noble Five, The Wild Things y The One Per Cent. El seu repertori de cançons estava format, a part d’algunes cançons propies, per versions de Cream, Led Zeppelin y Yardbirds. Al 1970 van deixar l’escola I van formar el grup de Lynyrd Skynyrd, agafant com a baixista a Greg Walker, al guitarrista Rickey Medloch y al bateria Bob Burns. El nom del grup va estar inspirat per la seva enemistat amb Leonard Skinner, un professor d’educació física que durant la seva època escolar, els castigava severament quan no anaven a les classes y també si portaven el cabell massa llarg.

Al 1971 va començar a treballar amb ells Alan Walden, un hàbil manager. La banda va entrar a Muscle Schoals Studios de Alabama amb el productor Jimmy Johnson. Amb ell la banda va gravar la seva primera maqueta, que estava formada per 17 cançons produïdes per Jimmy i amb la col·laboració del pianista Billy Powell, qui des de llavors es va convertir en un altre membre del grup. Un cop finalitzades les gravacions, Greg Walker i Rickey Medlock van deixar la banda per fundar Blackfood. El seu lloc va ser ocupat pel guitarrista Leon Wilkeson.

Tot i així, la tardor de 1972, el propi Leon, potser per la seva joventut extrema i perquè el treball començava una fer-se massa pesat, a pesar de la seva fe cega en Lynyrd Skynyrd, va marxar del grup. El va substituir Ed King, un guitarrista originari del sud de Califòrnia que ja havia tingut algun èxit amb un grup anomenat Sixpence. Una tarda, a Atlanta, el grup va ser descobert per Al Kooper, personatge de mític passat, amb una quinzena d'àlbums com a solista i que havia participat en prestigioses sessions amb Mike Bloomfield i Bob Dylan a "Blonde on Blonde". Encargat per MCA de crear una nova etiqueta anomenada " Sound of the South Records ", va decidir contractar el grup i produir el seu primer àlbum, 'Pronounced 'Leh-nerd Skin-nerd'.

Aquest àlbum, pel que Ronnie Van Zandt havia aconseguit que Leon Wilkeson tornes a la formació, va confirmar la potencia de la banda surena, llavors composta per 7 elements: Ronnie Van Zandt, Gary Rossington, Allen Collins, Ed King, Billy Powell, Bob Burns y Leon Wilkeson. Peter Townshend els va reclamar com a teloners per als seus concerts, on van obtenir un èxit notable e immediat.

L’abril de 1974 va aparèixer el seu segon àlbum, “Second helping”, publicat per MCA y produït per Al Kooper. Aquest àlbum es un dels treballs més elaborats i més afortunats de la banda i es va convertir en disc d’or a Estats Units. “Sweet home Alabama” va ser l’únic dels seus temes que va aconseguir entrar al Top 10 americà.

Al 1973, Ed King, cansat de les gires, va decidir deixar la banda. El va substituir Steve Gaines. També, Bob Burns, a causa dels seriosos problemes amb l’alcohol i les drogues, va abandonar el grup; substituït per Artymus Pyle. Aquest personatge es divertia corrent de costat a costat d’escenari, abraçant els seus companys i provocant-los amb poderoses interpretacions.

Entre 1974 i 1976, Lynyrd Skynyrd, va trobar a Peter Rudge, el seu nou manager, va realitzar una mitjana de 300 actuacions a l’any. Van tocar a Europa, Estats Units i Japó. Durant les gires els acompanyava una quadrilla de coristes, amb Leslie Hawkins, Cassie Gaines y Jo Billingsley. Als seus concerts, en els quals es consumia una gran quantitat d’alcohol, es desenvolupaven, regularment, davant d’un desplegament de banderes confederades. Les baralles eren nombroses i sovint algun membre de la banda acabava al terra completament begut. La seva fama recordava a la que acompanyava a The Rolling Stones a la primera meitat dels anys setanta, quan hotels i ciutats es negaven a acollir-los.

DATES DELS CONCERTS

Per a més informació de les dates dels concerts consultar:

http://lynyrdskynyrd.com/

ABRIL
     21

Ciutat/País: Glasgow/U.K.

Sala: SECC - Clycle Auditorium

ABRIL
    22

Ciutat/País: Manchester/U.K.

Sala: 02 Apollo Manchester

ABRIL
    23

Ciutat/País: London/U.K.

Sala: Eventim Apollo Manchester

MAYO
    05

Ciutat/País: Helsinki/Findland

Sala: Helsingin Jäähalli

 

El tercer i el quart àlbum; produïts per Tom Dowd, no van arribar a l’èxit dels dos primers. “Gimme back my bullets” era un àlbum dèbil sense cap sentiment, que demostra lo greu que va ser per a Lynyrd Skynyrd la deserció de Ed King.

Al 1976 també es van integrar a la formació The Konkettes, o sigui, Cassie Gaines, Leslie Hawkins i Jo Billingsley, amb l’objectiu de refinar els cors de la banda, que al juny d’aquest mateix any, va recobrar la forma de les tres guitarres reclutant a Steve Gaines.

També al 1976 van publicar el doble àlbum en directe 'One more for the road'. També en aquest cas es pot parlar d’una obra mestra. Ronnie Van Zandt despres d’una borratxera, es va presentar sense veu al escenari; a més a més, alguns dels seus companys, entre ells el bateria Artymus Pyle, no es trobava en la seva millor forma y Steve Gaines encara no estava perfectament integrat al grup. Tot i així, el doble àlbum va vendre tres milions de copies. 

Per a següent àlbum 'Street survivors' (1977), la banda no tenia productor (Ton Dowd estava cansat de les bronques entre els components del grup, i havia marxat parlant malament d’ells obertament). Per sorpresa, els resultats van ser molt positius. El àlbum (disc de platí en dos ocasions) confirma el ressorgiment de la banda i demostra inequívocament el retorn al Southern rock y al boogie gravat en el Criterium Sound de Miami, al Studio One a Georgia i als Muscle Shoals de Alabama.

Novament en el seu apogeu, Lynyrd Skynyrd decideix emprendre una nova gira, que es va iniciar amb el seu concert al Sportatorium de Miami el 15 d’octubre de 1977. Cinc dies més tard, el 20 d’octubre de 1977, el avió que els portava a Barton Rouge, Louisiana, es va estavellar prop de McCombe, Mississippi, Entre les víctimes estaven el carismàtic líder de Lynyrd Skynyrd, Ronnie Van Zandt, Steve y Cassie Gaines i el seu vell amic, a més a més de manager, Dean Kilipatrick; la resta del grup va patir serioses ferides. Ironies del destí: uns dies abans, s’havia publicat 'Street survivors', amb una portada en la que la banda surt embolicada en flames. Desprès de l’accident, la MCA va retirar el disc, i el va tornar a editar amb una portada diferent.

Al 1978 va sortir 'Skynyrd first... and last', l’àlbum que inclou algunes gravacions excel·lents del 1971. Entre les perles d’aquest disc està 'Was I right or wrong'.

Al 1980, un doble àlbum, tribut a Lynyrd Skynyrd, titulat 'Gold and platinium', va obtenir un èxit imparable, venent tres milions de copies. Els membres supervivents, Gary Rossington i Allen Colins, van formar The Rossington Collins Band, que va contar amb la cantant Dale Krantz, el bateria Derek, Barry Karwood (guitarra i veu) i els ex Lynyrd Skynyrd Leon Wilkeson i Billy Powell. La banda va debutar al 1980 (amb la companyia MCA) amb 'Anytime, anyplace', i al any següent va publicar 'This is the way', que no va tenir exit. A finals de 1982, Kathy Collins, la esposa de Allen Collins, va morir a causa de un avortament. També van sorgir alguns problemes durant una breu gira i el grup es va separar definitivament.

Entre les publicacions pòstumes de Lynyrd, destaquen 'Lynyrd Skynyrd', un doble àlbum publicat a Japó, i la reedició de 'Freebird' (1982). L’estiu de 1982, mentre Gary Rossington i Dale Kranzt (que va ser corista de 38 Special) es van casar i es van retitar a viure a Wyoming (van tornar al món de l’espectacle amb dos àlbums: 'Return to the scene of the crime', 1987, i 'No exit', 1981), Allen Collins, junt amb Leon Wilkeson, Billy Powell, Barry Harwood, Randall Hall i el cantant Jimmy Dougherty, van formar The Allen Collins Band.

Al 1983, MCA, companyia amb la que el bateria Artymus Pyle havia publicat 'Artymus Pyle Band' (1982) y 'No exit' (1983), va editar 250.000 copies de 'Here, there & back' , el primer disc de Allen Collins Band, que es va esgotar immediatament. Però, la desgracia semblava acompanyar als ex Lynyrd Skynyrd, al 1986, Allen Collins, conduint borratxo va patir un accident i es va quedar paralític. Al 1987 MCA, que ya havia publicat dos àlbums pòstums, 'Gold & platinum' i 'Best of the rest', va editar un nou àlbum titulat 'Legend'. El disc conte veritables relíquies com 'Truck drivin' man', la acústica 'Mr. Bunker', 'Simple man' (un verdader himne), y la inèdita 'Georgia peaches'.    

L’abril de 1988 MCA també va publicar 'Tribute tour 1987-Southern by the grace of god', un disc en el que prenen part dels Skynyrd supervivents. Aquest doble àlbum en directe revela un so potent, i amb alguns moment molt emotius, com, per exemple, la interpretació de 'Freebird', de més de quinze minuts, i naturalment els seus millors exits: 'Sweet home Alabama', 'Call me the breeze', 'Swamp music', 'Working for MCA' i 'Gimme back my bullets'.